Durant el període històric de la cultura ibèrica (segles VI a I a. de C.) l'actual Catalunya estava integrada per diferents pobles ibèrics que compartien uns trets culturals comuns en els àmbits de la llengua, la religió, l'economia i la jerarquització social, però alhora es diferenciaven territorialment per unes fronteres poc definides i règims polítics sobirans. Aquest estats incipients, originats durant la primera edat del ferro, sorgiren de l'evolució interna de cada ètnia. Entenent com a ètnia el resultat d'un procés històric que conforma una identitat pròpia reconeguda pels seus mateixos components, i que parteix d'uns orígens, sentiments i destí comú. L'arqueòleg Almagro-Gorbea va definir el concepte d'ètnia com "un ferm agregat de gent, històricament establerts en un determinat territori, que posseeixen en comú unes particularitats relativament estable de llengua i cultura, i que al mateix temps reconeixen la seva unitat i diferència respecte a altres formacions similars (auto-consciència), expresant-ho mitjançant un nom que es donen ells mateixos (etnònim).
Gràcies al textos clàssics dels geògrafs i historiadors grecs i romans coneixem els noms i els territoris del mosaic de pobles que configuraven la Catalunya protohistòrica. De sud a nord els principals pobles ibers mencionats en les fonts escrites eres els ilercavons, els ilergets, els cossetans, els laietans, els lacetans, els ausetants i els indigets. Els ilercavons controlaven el territori que llindava al nord amb els cossetants a l'altura del Coll de Balaguer (Hospitalet de l'Infant), al sud amb els edetants (abans de Sagunt), al nord-oest amb els ilergets ( prop de Mequinensa) i al sud-oest amb els suessetants (interior del baix Aragó). Aquest territori es coneixia amb el nom d'Ilercavònia i ocupava les actuals comarques de la Ribera d'Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià i la zona del Priorat delimitada per la Mola de Colldejou i la Serra del Montsant, a més dels territoris esmentats del País Valencià i l'Aragó.
La primera referència que trobem en les fonts clàssiques sobre el territori ilercavó apareix en un text, escrit el 500 a de C. pel geògraf grec Hecateu de Milet en el qual es cita el poble "ilaraugatai". Temps desprès aquest poble es dividiria en dos , els ilergets a l'interior i els ilercavons a la zona més costanera. Titus Livi fa referència al territori ilercavó quan relata els fets de la Segona Guerra Púnica i situa el campament militar d'Hasdrubal "in agro ilergavonensium". A mitjans del segle I a. de C. el territori i els seus pobladors apareixent novament en els textos com un dels pobles ("ilercavonii") que acudeixen a Tàrraco ( Caes., B.C., I, 60, 2-4). També trobem el nom d'Ilercavònia en algunes monedes romanes encunyades en nom de Tiberi des de l'any 47 a. de C. fins l'any 31 de la nostra era). Les monedes porten la inscripció de "MUN. HIBERA.IULIA" a l'envers i "ILERCAVONIA" al revers. A les monedes d'Ilercavonia apareixen dos tipus diferents d'embarcacions, unes destinades a la navegació marítima i d'altres a la purament fluvial.
Un dels textos clàsics més coneguts és "l'Ora marítima d'Avié", escrita el segle IV de la nostra era i basada en un periple massaliota del VI a. de C. A partir del vers 472 Avié descriu el territori d'Ilercavònia, citant enclaus geogràfics que s'han identificat com el Mont Caro, el Pas de l'Ase i Tortosa o Tivissa.
A la vora hi hagué nombroses ciutats. Aquí, doncs, s'alçaren les ciutats d'Hiclates, Histra, Sarna i la cèlebre Tiriques. El nom de la ciutat és antic, les riqueses dels seus habitants són molt conegudes al llarg de les costes de l'orbe: car, a més de la fecunditat de la terra, gràcies a la qual el sòl cria ramats, vinyes i els dons de la rossa Ceres, els productes estrangers són remuntats pel riu Hiber.
A prop, un mont escarpat aixeca la seva testa altiva, i el riu Òleum, tallant els camps pròxims, s'escola entre els dos penyals d'uns ports. Tot seguit, doncs, el mont Sel·lus (aquest és el nom antic de la muntanya) s'enlaira fins a les altures dels núvols. S'hi adossava la ciutat de Lebedòncia, en temps antics; ara, la campanya, despoblada, no conté més que coves i caus de feres.
Una de les característiques dels ibers era l'elecció d'indrets elevats per establir els nuclis de poblament. Es coneix amb el nom d'oppidum el poblat fortificat en alçada propi dels ibers i d'altres pobles de l'Europa central. L'oppidum, segons els professors de la UOC Munilla i Olesti, s'ha entès com el nucli principal d'habitació d'un sistema polític i territorial amb control sobre una àrea extensa que constituia la seva àrea de captació o zona d'obtenció de recursos econòmics; l'oppidum és també l'espai vertebrador de la resta d'assentaments que composen una estructura de poblament subtribal (torres de guaita, oppidums menors i agrupacions d'explotació agraria sense defenses), de manera que es constitueix en una unitat política que es pot analitzar a partir del coneixement extensiu del poblament d'una zona i de l'aplicació de métodes de distribució teòrics del territori. Les característiques principals d'un assentament en alçada són els següents: facilitat en la defensa de l'indret, potenciada per la construcció de fortificacions; disponibilitat d'una àrea de captació àmplia sobre la que s'exerceis un fort control visual; control de les vies de comunicació cap a la costa i les àrees de mercat, proximitat a zones de recursos hídrics i naturals, com ara boscos i pedreres.
La característica topogràfica del poblament en alçada ha permès que avui en dia encara es conservin molts dels pobles i ciutats que van construir els ibers. Ilercavònia gaudeix d'un importat nombre d'aquest assentaments, i a més a més, se'ns presenta com la zona ibèrica més important de Catalunya i l'única que ens permet copsar tot el procés històric del I mil·lenni a. de C. des del poblament en cova del bronze final de les coves de Marcó i Janet a Tivissa, fins la romanització de territori, passant pel contactes comercials amb els pobles fenicis i grecs i els esdeveniments crucials de la Segona Guerra Púnica.
De tot aquest immens bagatge històric cal destacar per la seva importància i, en la majoria dels casos fràgil estat de conservació, els següent jaciments de les terres d'Ilercavònia: Coves Janet i Marcó (Tivissa) El Puig-roig del Roget, (Masroig), El Castellet de Banyoles (Tivissa), Castellons (Flix), Forn Teuler (Ascó), Sant Miquel (Vinebre) , Castellets (Mequinensa), Molló (Móra la Nova) Barranc de Gàfols (Ginestar), Castellot de la Roca-Roja (Benifallet),L'Assut (Tivenys), Aldovesta (Benifallet), La Moleta del Remei (Alcanar), Sant Jaume Mas d'en Serra (Alcanar), l'Assut (Tivenys), el Coll del Moro (Gandesa), El Tossal del Moro (Batea), Sant Antoni (Calaceit) i una llista veritablement llarga que creix any rera any gràcies a les noves investigacions, com ho ha estat la descoberta recent d'un important santuari pre-ibèric al terme municipal de Vilalba dels Arcs.
Joan Josep Duran (2004)