Conferència realitzada per la professora Glòria Munilla a la Biblioteca Comarcal de Móra d'Ebre el mes de maig de 1999. A la foto, d'esquerra a dreta, Joan-Salvador Ventura (president del CERE), Joan Josep Duran (CERE- La Riuada) Glòria Munilla (arqueòloga i profesora UOC), Francesc Gràcia (arqueòleg i professor UB) i Josep Solé Arnal (president de La Riuada)
ILERCAVÒNIA
Les descripcions del territori del Principat corresponent al segle III a.C. fetes pels escriptors grecs i llatins, indiquen que la regió del nord-est es trobava al mateix temps força fragmentada entre diferents tribus, i molt estructurada socialment a partir de sistemes polítics de tipus urbà governats per consells d’ancians i/o senats integrats pels individus més destacats, pels seus recursos econòmics i el seu prestigi militar o de llinatge, de les famílies i clans que formaven la tribu.
Els Ilercavons controlaven un territori de fronteres poc definides que llindaba al nord amb els cossetans (potser a l’altura del Coll de Balaguer), al sud amb els edetans (més avall de la Serra d’Irta, probablement abans de Sagunt), al nord-est amb els ilergetes (al territori nord de la vall de l’Ebre, prop de Mequinença), i al sud-oest amb els suesetans cap a la banda de l’interior del Baix Aragó. Les informacions referides a la seva estructura territorial provenen de la recerca arqueològica, malgrat que el text de l’escriptor romà del segle IV d.C. Rufius Festus Avienus, Ora Marítima, basat en un periple (descripció de les costes) massaliota (o potser púnic) del segle VI a.C. descriu una forta concentració de poblats, alhora que una considerable activitat econòmica: “Prop de la costa hi havia moltes ciutats. Aquí, doncs, es van aixecar les ciutats d’Hylactes,Histra,Sarna i la famosa Tyrichae. El nom de la ciutat és antic, les riqueses dels seus habitants són molt conegudes al llarg de les costes del món; doncs, a més de la fecunditat de la terra, gràcies a la qual el terra permet la cria de bestiar, vinyes i els presents de la rosa Ceres, els productes estrangers sons remuntats al llarg del riu Hiberus. Prop, una muntanya molt escarpada aixeca el seu cap altiu, i el riu Oleaum, tallant pels camps veïns, s’esmuny pel mig dels dos penya-segats d’uns ports. Tot seguir, el mon Sellus (aquest és el nom antic de la muntanya) s’aixeca fins l’alçada dels núvols. En els temps antics, tenia molt propera la ciutat de Lebedoncia, ara, els camps despoblats només té coves i caus de feres”. Diferents investigadors han interpretat els llocs descrits en aquests passatges en relació amb la topografia actual del territori, identificant enclaus com el Mont Caro, el Pas de l’Ase i, molt especialment la ciutat de Tortosa amb la Tyrichae de les fons.
Amb independència de l’exactitud del relat que fan les fons, alguns elements que formen part d’aquesta descripció es poden comprovar amb l'anàlisi de la documentació arqueològica. En primer lloc, el territori de la Ilercavonia presenta una gran densitat de poblats de primer rang (aquells que poden ser considerats com centres polítics o de control econòmic d’un territori ample, com ara Puig de la Nao (Benicarló), Puig de la Misericòria (Vinaroz), Moleta del Remei (Alcanar), Castellot de la Roca Roja (Benifallet), Castellet de Banyoles (Tivissa), Sant Miquel (Vinebre), Coll del Moro (Gandesa), i Tossal del Moro (Pinyeres), aquests assentaments son una prova molt clara de l'extrema jerarquització del territori, de la seva densitat d’ocupació i, al mateix temps, de l’ampla cronologia que cobreixen els diferents nivells d’assentament, car es pot resseguir de forma ininterrompuda la seqüència entre el segle VI i final del segle I a.C.
La segona afirmació interessant del text d’Avienus és la que fa referència al comerç de productes estrangers al llarg de l’Ebre. El riu va ser navegable fins a la segona meitat del segle XX, quan els envasaments i les rescloses van impossibilitar fer el recorregut a les barques de vapor i les embarcacions de fusta fins a Mequinença i més amunt. La recerca arqueològica ha permès constatar com a partir de mitjans del segle VII a.C. el riu va ser emprat pels mercaders i colons fenicis per distribuir les seves mercaderies als centres de poder econòmic i polític situats prop del seu curs. L’establiment d’Aldovesta (Benifallet) pot ser considerat com un port-of-trade (port de comerç) d’aquesta fase, destinat a intercanviar productes alimentaris de luxe, com ara el vi, l’oli o les salaons de peix, provinents de les factories semites del sud de la península Ibèrica i púniques de la Mediterrània central, pels excedents agraris i de metall acumulats pels indígenes de la zona. Com resultat d’aquests intercanvis es va produir un fort procés d’aculturació entre colons i ibers, amb la introducció de diferents elements tècnics i culturals. La distribució de materials fenicis abastà a un gran nombre de jaciments entre els que podem citar els de la Moleta del Remei (Alcanar), Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar), Barranc de Gàfols (Ginestar), Barranc de Sant Antoni (Ginestar), Puig Roig del Roget (El Masroig), i la Ferradura (Ulldecona), entre altres.
El comerç amb els pobles de la Mediterrània, com ara els grecs foceus establerts a Massàlia, Empúries i Rhode, va desenvoluparse entre els segles VI i III a.C., afectant especialment als jaciments de la costa, d’on provenen interessants sèries de ceràmiques àtiques de figures vermelles i vernís negre, com ara les dels poblats de la Moleta del Remei (Alcanar) i Puig de la Nao (Benicarló); els púnics d’Eivissa i, més endavant, els primers mercaders romans d’ençà la segona meitat del segle III a.C.
El poblament ibèric de la Ilercavònia es configurà al segle VII a.C, probablement com a resultat d’un procés evolutiu intern en el que les poblacions del període del Bronze Final de la zona, augmentades amb aportacions poblacionals vingudes a través de la via de l’Ebre, van abandonar un sistema d’habitat dispers i molt poc estructurat per configurar nuclis de població concentrats amb domini efectiu damunt de grans extensions de territori. Aquesta organització es va mantenir sense gaires canvis fins el període de la Segona Guerra Púnica (218-202 a.C.), moment en el que la regió de l’Ebre va ser un dels indrets principals dels afrontaments militars. Uns anys després però, cap el 195, la repressió del cònsol Marcus Porcius Cato contra les tribus ibèriques arran de la seva sublevació, va fer que comencés la desestructuració del sistema tribal al perdre els caps el prestigi base del seu poder. Al llarg de la primera meitat del segle II a.C., i malgrat que les estructures econòmiques van sobreviure a la conquesta (servint ara a l’administració romana), les dificultats militars de la progressió dels exèrcits romans cap a la Meseta al llarg de les guerres celtibèriques van provocar la destrucció d’una bona part dels poblats situats prop del riu, car les seves muralles constituïen un greu perill potencial per les vies de comunicació de l’exèrcit romà. La progressiva implantació del sistema territorial romà, basat en les ciutats i les vil.les va concloure amb el poblament ibèric de la Ilercavonia.
Al costat dels poblats, el territori de la Ilercavonia és molt important per les recerques sobre el món ibèric pel nombre i l’interès de les necròpolis. El Coll del Moro (Gandesa), l’Oriola (Amposta), Mas de Musol (La Palma, Tortosa), I Santa Bàrbara (Mianes) son probablement el conjunt més important de llocs d’enterraments ibèrics de l’àrea del nord-est de la península Ibèrica, amb una seqüència cronològica que permet estudiar els ritus funeraris entre els anys 800 i 475/450 a.C.
La recerca arqueològica ha avançat molt en els darrers anys. Els estudis de territori sobre la cubeta de Mora o la plana d’Ulldecona han aportat dades molt interessants per completar la visió de conjunt del poblament. Jaciments com ara Castell (Ulldecona), Les Ventalles (Ulldecona) o Castell (Amposta), poden proporcionar en un futur noves dades sobre els sistemes de vida al llarg de la Protohistòria a la regió de la Ilercavonia.
Glòria Munilla. Universitat Oberta de Catalunya
Francesc Gracia. Universitat de Barcelona
Barcelona, 26 de juliol, 1999
