Article escrit per Joan Launes Villagrasa i publicat al Programa de la Festa Major de Móra d'Ebre l'any 2013
Antonio José Gaya Cardús (Félix Garzo) era el fill gran d’Antonio Gaya i de Teresa Cardús. La família va arribar a Móra des del Perelló per qüestions professionals. L’any 1904 el pare ocupà la plaça de secretari de l’Ajuntament. La família es va instal·lar al segon pis del número 4 de la plaça de la Constitució, avui plaça de Baix, que abans havia ocupat el metge. La parella van tenir quatre fills més: Arsenio, Antonio, Manuel i Maria.
Arsenio va ser amic de Salvador Algueró Alberich, un descendent del Moro, amb qui va fer societat.
Manuel era sastre i tenia un taller a la placeta de la Verge. En aquest taller les cosidores diuen que cantaven les cançons de moda, especialment les de son germà Pepito, que els visitava alguna vegada.
Antonio va treballar en topografia a Madrid. Es diu que a la capital acudia a la tertúlia dels escultors morencs Julio Antonio i Santiago Costa.
Maria, l’única noia, va nàixer a Móra l’any 1906 i és la més recordada a la nostra vila ja que sempre visqué a Móra. Participà en els inicis de Ràdio Móra i en altres activitats del poble. Va morir l’any 1972.
Antonio José Gaya era conegut popularment a Móra com Pepito el Garzo; era alt i vestia amb capa negra i va centrar la seva vida a Barcelona, una vida cultural intensa i sovint polèmica, tant pels seus escrits com per les seves obres. Ell venia a Móra de tant en tant on tenia la família.
A La Riuada del 15 de desembre de 1927, parlem de la primera època de la revista, es va publicar que Félix Garzo va estar uns dies a Móra i que va prometre la seva col·laboració en la revista.
A Barcelona sembla que assistia a la tertúlia del cafè Moka on es trobava també amb altres morencs com Antoni Terrè.
Félix Garzo, com a lletrista, segons la Societat d’Autors d’Espanya, té enregistrades 93 obres; 92 són cançons i una comèdia (musical, anomenada Diablo Verde). La majoria de les seves obres les va fer en col·laboració amb Benito Ulecia Collado; alguna amb Joan Duran Alemany; tres, les més famoses o de més anomenada, amb Joan Viladomat: “Fumando Espero”, “El beso” i “Soldadito de España”, i una, “Cuando el amor pica”, amb Codoñer.
La comèdia Diablo Verde està escrita conjuntament amb Antonio Seguró. Sembla que les cançons van formar part de dues o tres obres de teatre musical.
Darrerament he trobat més informació com a autor d’obres musicals a part de les esmentades fins ara, per exemple, a La Vanguardia del 19 de juliol de 1915 s’anunciava la representació al Teatre Còmic de l’obra Las vírgenes paganes de E. Garcia Alvarez i Félix Garzo i del jove compositor Joan Vert.
A finals de l’any 1923 es va estrenar al Teatre Victòria de Barcelona la revista La nueva España, entre els seus temes musicals hi havia el famós tango “Fumando Espero”. La revista d’un acte i diversos quadres de Félix Garzo amb música de Joan Viladomat i la participació del lletrista Vicenç va rebre dures crítiques en la seva estrena, com es podia llegir a la Vanguardia de l’11 de desembre de 1923. Ningú podia pensar que el tango de Viladomat i Garzo amb els anys assoliria un gran èxit i seria un dels més famosos.
Del Diablo Verde, trobem informació de la seva estrena, al Teatre Victòria, a La Vanguardia del 28 de febrer de 1925. S’anunciava com una revista amb un pròleg, dos actes i 10 quadres, de Félix Garzo i Antonio Seguro, anomenada també La Trompeta del juicio. L’obra sembla ser que va estar uns mesos en cartellera.
L’any 1927 es va estrenar al Talia de Barcelona El paso de Venus o las manchas del Sol obra que s’anunciava com un passatemps, còmic i líric, amb pinzellades de revista. La música era de Antonio Seguro.
L’any 1927 també va estrenar al Teatre Victòria l’obra Juan sin alma, una sarsuela que Garzo va fer amb música del mestre Segura. La crítica del moment deia: “Una bona sarsuela – bé el diàleg, ple d’acudits de bona llei i de frases d’efecte, bé les situacions, que acusen domini de la tècnica, digna dels aplaudiments amb que la va rebre el públic. La interpretació mereix tots els elogis”. El mateix any hi va haver una altra obra de Garzo en cartellera al Teatre Victòria, Las concejalas, una joguina lírica amb música del mestre Seguro.
Al Teatre Victòria, el mes de febrer de 1930, es va estrenar una altra obra de Félix Garzo amb música de Antonio Seguro, ens referim a l’opereta revista El Caballero de la sonrisa, revista amb un pròleg i tres actes. Hi participava tota l’orquestra del teatre, 30 segones tiples i s’estrenaven 130 vestits nous.
Una de les darreres obres que va estrenar va ser El Circo, l’any 1952 al Teatre Victòria. Era una sarsuela amb música del mestre F. Font.
La polèmica va estar present en moltes de les obres de Félix Garzo fins i tot amb demandes judicials. L’any 1912 a l’Audiència de Barcelona es va veure una vista contra José Gaya (Félix Garzo) com a autor d’un cuplet que es cantava a la Sala Imperio de Barcelona i que es va denunciar per considerar-se immoral. Garzo va ser condemnat per la Sala a quatre mesos d’arrest major, reprensió pública, una multa de cinc-centes pessetes i inhabilitació temporal de càrrecs públics.
Hem de dir que Gaya va conrear també el periodisme. L’escriptor riberenc Artur Bladé ens diu que va treballar al diari barceloní El Progreso. Aquest diari es caracteritzava per les seves tesis obreristes i anticlericals. També va fer col·laboracions al diari La Tribuna, de gener a setembre de 1913. El diari dedicava les seves pàgines a l’art i l’esport . Els diaris eren escrits en castellà. A La Tribuna Félix Garzo hi escrivia habitualment una columna poètica amb el títol “Musa festiva”, de tema divers i, més de tant en tant, firmava la secció “A la chita callando”, d’un to una mica més polèmic. El mateix diari parla de Garzo com a adaptador a l’espanyol d’una obra del músic Franz Lehar, autor de l’opereta La Viuda alegre. Es tracta de l’opereta en tres actes La última mascota, que es va estrenar al Teatre Còmic de Barcelona el dia 9 de juliol de 1907. El redactor destaca que “la adaptación española, debida al conocido periodista “Felix Garzo” es de las más sinceras que hemos visto, y nuestro compañero ha salvado con habilidad cuantos escollos se tropiezan al traduir operetas vienesas, basadas en argumentos fáciles. El verso es gracioso, bien rimado y cuajado de chiste de buena ley”.
Entre el càrrecs que va ocupar Félix Garzo hem d’esmentar el de president de la secció de varietats de la Societat General d’Autors Espanyols.
Es diu que Félix Garzo va portar a Móra una de les seves obres i que es va representar a La Democràcia l’any 1924, sense èxit, cosa que va decebre l’escriptor, ja que, segons diuen, les cançons eren molt picants i la família era molt religiosa.
Félix Garzo es va casar amb Antònia Raurell i se’n van anar a viure a Santa Coloma de Gramanet, va morir el 6 de desembre de 1958 sense descendència. (La seva germana Maria i un nebot foren el darrers en cobrar drets d’autor).
Pel que hem pogut saber, Félix Garzo va dedicar la seva vida a l’art d’escriure i no dubtem que a les seves lletres hi havia un cert regust morenc, con escriu Josep Maria Fort en el seu article.
Aquest és un petit recorregut per la vida i obra de Félix Garzo. En escoltar la seva cançó, aquest popular tango, “Fumando espero”, cantat per la Sara Montiel, recordarem un dels nostres morencs que, com molts altres, han deixat empremta en la història del nostre país.
Bibliografia
FORT, Josep M. (1996): “Notícia de Félix Garzo, l’autor del “Fumando Espero” dins La Riuada, núm. 6
Joan Launes Villagrasa, 2013
