Benito Messeguer: art, memòria, exili i compromís
Joan-Josep Duran Miró
Móra d'Ebre, 09/06/2026
Una de les fonts més valuoses per comprendre el seu univers humà és l’entrevista que concedí a la periodista mexicana Cristina Pacheco, publicada al llibre La luz de México. Entrevistas con pintores y fotógrafos (Fondo de Cultura Económica, 1995). Aquella conversa, realitzada l’any 1979, permet reconstruir no només el seu pensament artístic, sinó també els records íntims de la infància, la guerra i l’exili.
Móra d’Ebre: el riu, la terra i la infantesa
Nascut a Móra d’Ebre l’any 1927, Benito Messeguer evocava el poble natal com un territori profundament lligat al riu, a la terra i a la vida pagesa. L’Ebre apareix constantment en els seus records com una presència física i emocional. No era un riu idealitzat, sinó viu i canviant: de vegades tèrbol, carregat de fang i d’animals arrossegats pel corrent. Precisament aquesta força natural era el que més el fascinava.
Transcripció de l'acta de naixement publicada al butlletí municipal de febrer de 1984. [2]
La seva infantesa transcorregué entre el riu, els jocs amb els amics i les feines del camp. Recordava especialment l’experiència d’aixafar raïm durant la verema, una sensació corporal i sensorial que identificava amb una mena de retorn a un estat natural i essencial. En les seves paraules hi ha una consciència molt profunda de la bellesa del món rural i del treball manual.
Els seus pares exerciren una influència decisiva en la seva formació humana. El pare era ebenista; la mare, una dona pagesa de caràcter fort i enèrgic. D’ells afirmava haver après dues idees fonamentals: el respecte envers els altres i l’amor pel treball. Messeguer parlava fins i tot de “la bellesa del treball”, una expressió que resumeix bona part de la seva posterior concepció ètica de l’art.
Entre els records més emotius de la seva infantesa destaca també la història del gos Galán. Amb els amics del poble va rescatar l’animal després que algú intentés ofegar-lo al riu amb una pedra lligada al coll. El gos es convertí en company inseparable de la colla i acabà simbolitzant aquell món infantil lliure i desaparegut. Anys més tard, ja a Mèxic, Benito tornaria a posar “Galán” a un altre gos, com si intentés preservar viva una part de la seva memòria.
L’Ebre, de fet, acabaria convertint-se en molt més que un simple record geogràfic. En les seves evocacions apareix gairebé com un símbol d’origen i d’identitat. El riu representa la infantesa, la llibertat, la natura i un món desaparegut que continuaria habitant-lo tota la vida. Aquesta memòria sensorial i emocional reapareix constantment en la seva manera de parlar de l’art, dels colors i de les textures.
Instantània de l'entrevista de Cristina Pacheco a Benito Messeguer a l'estudi de l'artista.
La guerra i la destrucció del món infantil
La Guerra Civil irrompé violentament en aquell univers vinculat al riu i al poble. Durant la Batalla de l’Ebre, Móra d’Ebre patí intensament els bombardejos. Messeguer recordava com els habitants eren avisats constantment perquè baixessin als refugis, tot i que la seva família sovint es resistia a abandonar la casa. Fins que una nit, després d’haver-ne sortit, descobriren l’endemà que havia estat destruïda.
Aquell episodi marcà el final definitiu de la infantesa. Començà aleshores el desplaçament cap a Barcelona i posteriorment l’estada en colònies infantils creades per protegir els nens de la guerra. Benito recordava especialment el dolor de separar-se dels pares, dels amics i del seu món quotidià.
La guerra li deixà imatges que mai no l’abandonarien. Entre els records més colpidors hi ha la visió d’un afusellament al cementiri. El relat és fragmentari i confús, com acostumen a ser les memòries traumàtiques: “ho veig tot negre”, explicava. Aquella escena, juntament amb la presència de mutilats, soldats ferits i el terror constant dels bombardejos, deixà en ell una empremta profunda.
El trauma de la guerra no desaparegué amb l’exili. Messeguer reconeixia que durant anys continuà arrossegant una por intensa als bombardejos, fins i tot després d’arribar a Mèxic.
Malgrat la duresa dels records, les seves evocacions no estan dominades pel ressentiment, sinó per una mirada plena de lucidesa i tristesa. La guerra apareix sobretot com una experiència humana devastadora que destruí paisatges, vincles i formes de vida.
La repressió franquista
Després de la guerra arribà la repressió franquista. Messeguer recordava especialment la prohibició del català i la humiliació quotidiana que això comportava. Explicava com havia vist un guàrdia colpejar un home simplement per parlar català en un tramvia de Barcelona.
També evocava la pressió exercida sobre els joves perquè ingressessin a la Falange. Ell s’hi negà instintivament, malgrat el risc de represàlies. Aquella negativa revela ja un esperit independent i una resistència íntima davant qualsevol forma d’imposició autoritària.
Durant aquells anys començà a treballar molt jove com a tallista de fusta. El dibuix reaparegué aleshores en la seva vida, vinculat inicialment als dissenys artesanals i, posteriorment, a una necessitat d’expressió artística més profunda.
El viatge cap a Amèrica
L’any 1944 la família emprengué el camí de l’exili cap a Mèxic, on els germans grans ja s’havien establert. El trajecte passà per Bilbao, Lisboa, Gibraltar, Madeira, Curaçao i Cuba.
La descoberta de l’Havana causà una impressió profundíssima en el jove Benito. Els colors, la música, la vitalitat dels carrers i l’ambient caribeny li semblaren una revelació. Recordava aquella experiència amb una intensitat gairebé pictòrica. Explicava que, si hagués hagut de pintar aquell record, ho hauria fet amb “tons solars i negre”, però un negre “no trist, sinó sobri”.
Finalment arribaren a Mèxic, país que acabaria convertint-se en la seva nova pàtria. Allí estudià a l’escola d’art La Esmeralda, es nacionalitzà mexicà i inicià una trajectòria artística que el convertiria en una figura destacada del muralisme.
Malgrat aquesta profunda integració, mai no perdé el vincle emocional amb Catalunya ni amb Móra d’Ebre. En la seva memòria conviviren sempre el paisatge de l’Ebre i l’univers cultural mexicà.
Mèxic i el descobriment del muralisme
L’arribada a Mèxic representà també el descobriment d’un nou univers artístic. Benito Messeguer quedà profundament impressionat per José Clemente Orozco, José María Velasco i el muralisme mexicà, moviment que considerava una de les grans aportacions de l’art del segle XX.
Per a ell, el muralisme no era únicament una escola pictòrica, sinó una manera d’entendre la funció social de l’art. Defensava la necessitat de retornar la pintura als espais públics, als barris populars i a la vida quotidiana de la gent. Creia que l’art no podia quedar reduït als museus o a les galeries elitistes.
Messeguer afirmava que tota obra artística implica inevitablement un compromís humà i polític. Segons la seva visió, no existeix cap artista completament neutral, perquè tota creació reflecteix idees, pors i posicionaments davant la realitat. Per això reivindicava el mural com una forma de comunicació col·lectiva capaç d’abordar qüestions socials i humanes.
També mostrava una profunda admiració per l’art indígena mexicà. Se sentia profundament atret per les formes, les textures i els colors de l’art prehispànic i popular, en els quals trobava autenticitat, força expressiva i una relació directa amb la terra i amb la vida.
Aquesta fascinació connectava directament amb les seves pròpies arrels pageses. Tant a Catalunya com a Mèxic, mostrà sempre una sensibilitat especial envers les cultures populars, el treball manual i les expressions artístiques arrelades al territori.
L’art, la memòria i el compromís
La concepció artística de Benito Messeguer estava profundament vinculada a la seva experiència vital. Per a ell, l’art no podia separar-se de la realitat humana ni de la memòria col·lectiva. Reivindicava un art compromès, capaç d’interpel·lar la societat i de transformar la mirada de les persones.
Al mateix temps, defensava l’autenticitat com un dels grans valors de la creació artística. Admirava artistes com Picasso, Van Gogh, Tàpies o Rufino Tamayo, no tant per la seva adscripció a una escola determinada, sinó per la sinceritat i la profunditat humana de les seves obres.
En aquest sentit, la seva pintura i la seva manera d’entendre el muralisme estan íntimament relacionades amb la seva biografia: el record del riu Ebre, la guerra, l’exili, el treball manual, l’art popular i la descoberta de Mèxic formen part d’un mateix univers emocional i creatiu.
Memòria i identitat
L’entrevista de Cristina Pacheco revela finalment un Benito Messeguer d’una gran sensibilitat humana i poètica. Els seus records estan plens d’olors, colors, textures i paisatges. La memòria apareix en ell com una experiència profundament sensorial.
Móra d’Ebre no és només el lloc on va néixer, sinó un territori interior que continuà habitant-lo tota la vida. El riu Ebre, la guerra, l’exili i Mèxic acabaren integrant-se en una identitat complexa i mestissa.
La trajectòria de Benito Messeguer resumeix així moltes de les grans experiències del segle XX: la destrucció provocada per la guerra, l’exili republicà, la reconstrucció personal i la recerca d’un art compromès amb la realitat humana i amb la dignitat de les persones.
Carrer Doctor Peris de Móra d’Ebre, on va néixer i viure Benito Messeguer. Fotografia posterior al bombardeig i imatge actual del carrer. La casa destruïda de Benito Messeguer és la del rètol de la botiga de queviures.
Estudis i èxits
L’arribada de Benito Messeguer a Mèxic l’any 1944 marcà un punt d’inflexió decisiu en la seva trajectòria vital i artística. Amb només setze anys, el jove exiliat iniciava una nova vida en un país que acabaria convertint-se en la seva segona pàtria i en l’espai definitiu del seu desenvolupament creatiu.
Després dels primers anys d’adaptació, ingressà a la prestigiosa Escola de Pintura i Escultura La Esmeralda, una de les institucions artístiques més importants de Mèxic. Allí es formà dins l’ambient renovador de la pintura mexicana de postguerra i entrà en contacte amb les grans figures i corrents del muralisme i de l’art contemporani mexicà. La vinculació amb La Esmeralda seria profunda i duradora, fins al punt que anys més tard acabaria dirigint la mateixa institució.
La seva evolució artística fou ràpida i aviat començaren a arribar els primers reconeixements. L’any 1956 obtingué el primer premi “Nuevos Valores”, una distinció que confirmava l’aparició d’una nova veu dins l’escena artística mexicana. Posteriorment rebé també la Medalla d’Or de l’Exposició de Mestres d’Arts Plàstiques, concedida pel Saló Nacional del Paisatge, un dels guardons destacats dins el panorama cultural mexicà d’aquells anys.
La consolidació de Benito Messeguer com a artista es reflectí també en la intensa activitat expositiva que desenvolupà al llarg de la seva carrera. Participà en més de cinquanta exposicions individuals i col·lectives, tant a Mèxic com a l’estranger. Entre les mostres més destacades hi ha les realitzades al Museu del Palau de Belles Arts de Mèxic, les exposicions de Pintors Joves de París i la Biennal Interamericana de Pintura i Gravado de Ciutat de Mèxic. La seva obra també es presentà en diverses ciutats dels Estats Units, l’Argentina, Xile, Colòmbia, Roma, Varsòvia i Tel-Aviv, entre altres indrets.
Influències i evolució artística
La trajectòria artística de Benito Messeguer es desenvolupa en un espai de confluència entre la tradició muralista mexicana, la memòria cultural catalana i la recerca constant d’un llenguatge propi. La seva obra, profundament vinculada a l’experiència humana i al compromís social, no pot entendre’s únicament com una continuació del muralisme clàssic, sinó com una reinterpretació personal i contemporània d’aquell llegat.
Les primeres influències de Messeguer provenien de l’ambient muralista i dels mestres vinculats a la seva formació a l’Escola de Pintura i Escultura La Esmeralda. Tot i que Diego Rivera no fou professor directe seu, la seva obra exercí una influència notable en el caràcter narratiu de moltes composicions i en la concepció del mural com a eina de comunicació pública i social. Per la seva banda, José Clemente Orozco influí especialment en la mirada humanista de Messeguer i en la dimensió universal dels temes que tractava.
Tanmateix, Messeguer no es limità mai a reproduir els models dels grans muralistes mexicans. El crític Antonio Rodríguez destacava precisament que l’artista mantingué sempre les preocupacions socials i la centralitat de la figura humana, però evitant convertir-se en un simple continuador de fórmules preexistents. Aquesta actitud explica bona part de l’originalitat de la seva producció.
A diferència del muralisme mexicà més clàssic, les seves obres no buscaven explicar històries de manera lineal ni transmetre discursos ideològics explícits. Progressivament desenvolupà un llenguatge més personal, caracteritzat per la crítica social, la tensió simbòlica i una profunda sensibilitat envers la condició humana. La seva pintura conserva sempre una clara dimensió humanista, allunyada sovint del to doctrinari o propagandístic.
Un altre element relacionat amb la seva sensibilitat artística és la influència d’Antoni Gaudí, especialment perceptible en determinades formes orgàniques i en la importància expressiva de la matèria i de la textura. Paral·lelament, Messeguer desenvolupà un ús molt intens de la llum i del contrast lumínic, visible en murals com La creación humana y la economía, on els efectes de clarobscur reforcen la tensió dramàtica i la dimensió emocional de les composicions.
Durant els darrers anys de la seva trajectòria, especialment a partir de la dècada de 1980, la seva pintura evolucionà cap a una major llibertat formal i expressiva. El color i la textura adquiriren un protagonisme creixent, amb gruixos de pintura molt visibles, superfícies denses i una pinzellada cada vegada més lliure. Aquesta evolució es manifesta especialment en la coneguda Sèrie Chiapas, on la vegetació tropical, la llum i la força de la natura es transformen en una experiència visual intensa i gairebé orgànica.
Aquest procés d’evolució també l’acostà parcialment a determinats recursos de l’abstracció, encara que mai no abandonà completament la representació figurativa. Tot i mantenir una posició independent i crítica respecte a alguns corrents de l’art abstracte mexicà, la seva obra incorporà progressivament una major simplificació formal i una forta intensitat expressiva.
L’any 1962 exposà juntament amb Francisco Moreno Capdevila i José Hernández Delgadillo dins del grup Nova Presència, també conegut com “Els Interioristes”. Aquest col·lectiu defensava un art centrat en la condició humana i crític amb la deshumanització contemporània. Tot i no identificar-se plenament amb cap moviment concret, la participació de Messeguer en aquest context confirma la seva proximitat a una concepció profundament humanista i social de l’art.
La mirada de la crítica
Diversos crítics i intel·lectuals mexicans destacaren la singularitat de l’obra de Benito Messeguer dins el panorama artístic del segle XX. Entre aquests sobresurt especialment Antonio Rodríguez Díaz Fonseca (1908-1993), escriptor, periodista, crític d’art i un dels principals especialistes en muralisme mexicà.
Nascut a Lisboa amb el nom de Francisco de Paula Oliveira, Rodríguez desenvolupà una intensa activitat política i cultural a Europa abans de l’exili. Participà en els moviments antifranquistes i antifeixistes i donà suport a la causa republicana durant la Guerra Civil Espanyola. Després de la derrota republicana i de l’avenç del feixisme europeu, es veié obligat a exiliar-se i arribà a Mèxic l’any 1939 procedent de França, país on també havia continuat la seva oposició al feixisme. Nacionalitzat mexicà el 1941, es convertí en una de les figures més influents de la crítica artística mexicana i mantingué relació amb artistes com Diego Rivera, José Clemente Orozco, David Alfaro Siqueiros o Frida Kahlo.
La seva obra crítica i historiogràfica estigué profundament vinculada a la defensa d’un art públic i humanista. L’any 1947 guanyà el primer premi dels Talleres Gráficos de la Nación amb l’assaig El Quijote, mensaje oportuno, text de fort contingut simbòlic i humanista relacionat amb els valors de l’exili republicà. Décades més tard, Benito Messeguer realitzaria el mural El Quijote, mensaje oportuno (1981) al Centro Cultural de la Secretaría de Hacienda y Crédito Público de Mèxic. La coincidència del títol i la relació “fraternal” entre tots dos permeten interpretar aquesta obra com una possible referència o homenatge al text de Rodríguez.
La relació entre Antonio Rodríguez i Benet Messeguer fou especialment estreta. Tots dos compartien l’experiència de l’exili republicà i una mateixa concepció humanista i social de l’art. Rodríguez seguí molt de prop l’evolució artística de Messeguer i arribà a definir la seva vinculació amb l’artista com una relació “fraternal” en una entrevista radiofònica enregistrada el 1988 per Radio Educación de Mèxic. Durant aquella conversa destacava especialment la qualitat de la seva producció muralística i mencionava obres com el mural universitari dedicat al desenvolupament de l’home, el realitzat a l’institut d’audició i llenguatge i el mural situat a la calçada Ermita Zaragoza.
Segons Rodríguez, Messeguer havia sabut renovar la tradició muralista sense abandonar les preocupacions socials ni la centralitat de la figura humana. Valorava especialment la seva capacitat per integrar el mural dins l’arquitectura i adaptar-lo a la funció de l’edifici, aconseguint una síntesi coherent entre espai, color, llum i composició. Per al crític, l’obra de Messeguer superava la simple continuïtat del muralisme tradicional i desenvolupava un llenguatge propi on conflueixen compromís social, representació humana i investigació formal.
També José Luis Cuevas (1934-2017), una de les figures més influents de l’art mexicà contemporani, dedicà textos significatius a Messeguer. Més que una crítica estrictament formal, Cuevas construí una reflexió basada en l’amistat i en l’experiència compartida. Destacava especialment la capacitat de Messeguer per integrar les seves arrels catalanes amb la influència cultural i artística de Mèxic sense perdre la pròpia identitat. Segons afirmava, l’artista “no negava els seus orígens; era fidel a les seves arrels catalanes, però era conscient que també l’art de Mèxic havia estat nodriment de la seva vasta obra com a pintor i dibuixant”. Aquesta observació resulta essencial per entendre el caràcter híbrid i mestís de la seva producció artística.
Una altra figura destacada en la interpretació de l’obra de Messeguer és Roberto López Moreno (1942), poeta, assagista i crític cultural mexicà. En el llibre Benito Messeguer en Chiapas (1989), López Moreno analitzà la profunda influència que exercí sobre l’artista el contacte amb la selva de Chiapas. Aquesta experiència transformà la seva manera de representar la realitat i donà lloc a la coneguda Sèrie Chiapas, considerada una de les etapes més personals i experimentals de la seva trajectòria.
Segons López Moreno, Messeguer no es limitava a representar el paisatge tropical d’una manera descriptiva, sinó que n’assimilava l’essència emocional i simbòlica. La vegetació exuberant, la humitat, la llum i la densitat de la selva es transformen en pintura a través de grans empastaments, pinzellades àmplies i una intensificació extraordinària del color. El crític assenyalava també que l’artista havia enriquit progressivament la seva obra figurativa amb elements propers a l’abstracció, ampliant així els seus recursos expressius sense abandonar completament la representació humana.
Aquesta etapa final revela un Benito Messeguer plenament lliure des del punt de vista formal, però fidel als principis que havien definit tota la seva trajectòria: l’humanisme, la memòria, la sensibilitat social i la necessitat d’un art profundament vinculat a l’experiència humana.
Crítica contemporània
La recepció crítica de Benito Messeguer presenta una característica particular: malgrat els seus orígens catalans i la seva vinculació amb Móra d’Ebre, la major part dels estudis i de les interpretacions especialitzades sobre la seva obra s’han desenvolupat a Mèxic. Tot i que a Catalunya existeixen referències biogràfiques i iniciatives puntuals de recuperació de la seva figura —com la tasca de difusió impulsada per la Associació Cultural La Riuada—, no s’han localitzat estudis crítics contemporanis destacats dedicats específicament a l’anàlisi de la seva producció artística.
Aquesta situació probablement s’explica pel fet que la seva trajectòria professional, el seu desenvolupament creatiu i el seu reconeixement es consolidaren principalment dins el context cultural mexicà. És a Mèxic on Benito Messeguer es formà com a artista, on desenvolupà la seva activitat muralística i on establí relacions amb els principals debats artístics i intel·lectuals de la segona meitat del segle XX.
Una de les lectures crítiques contemporànies més recents sobre la seva obra es troba a l’article "Figuras desdibujadas y el color como medio de expresión", publicat per Roberto Gutiérrez Alcalá a Gaceta UNAM el 3 d’octubre de 2022. El text recull les aportacions de l’historiador de l’art Óscar Molina Palestina, acadèmic del Centre d’Ensenyament per a Estrangers de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), qui ofereix una reinterpretació de l’obra mural de Messeguer i de la seva posició dins l’evolució del muralisme mexicà.
Segons Molina Palestina, Benet Messeguer forma part d’una segona etapa del muralisme mexicà caracteritzada per un progressiu allunyament dels plantejaments més didàctics i pedagògics dels primers muralistes. A diferència de figures com Diego Rivera, David Alfaro Siqueiros o José Clemente Orozco, la seva obra abandona progressivament el realisme més clàssic i incorpora influències procedents dels corrents artístics internacionals desenvolupats a Europa i als Estats Units durant aquells anys.
Aquesta transformació es manifesta especialment en el llenguatge visual. Segons l’autor, Messeguer desenvolupà una pintura en què “el color era utilitzat com un mitjà d’expressió i les figures apareixien, en ocasions, desdibuixades”. Aquesta observació és especialment significativa perquè permet entendre la seva evolució artística més enllà del muralisme tradicional i aproximar-la a formes de representació més lliures, expressives i experimentals.
L’article centra bona part de l’anàlisi en el mural La creación humana y la economía (1963), realitzat a la Facultat d’Economia de la UNAM i considerat una de les obres més representatives de l’artista. Molina Palestina interpreta aquesta composició com una reflexió sobre l’evolució de la humanitat i sobre la relació entre progrés, economia i conflicte social. El mural mostra diverses etapes de la història humana i estableix una lectura crítica sobre les formes de dominació i desigualtat que han acompanyat el desenvolupament de la civilització.
Un dels aspectes més rellevants d’aquesta interpretació és la manera com Messeguer aborda la dimensió política i social. Segons Molina Palestina, l’artista no adopta una postura ideològica rígida ni construeix un discurs doctrinari, sinó que manté una actitud crítica davant les diferents formes de poder i exclusió. En aquest sentit, assenyala que, “a diferència dels muralistes mexicans de la primera etapa, Messeguer no assumia un discurs comunista”, sinó que desenvolupava una mirada més oberta i complexa sobre la realitat social i humana del seu temps.
Aquesta lectura contemporània permet entendre Benito Messeguer no només com un continuador del muralisme mexicà, sinó també com un artista que contribuí a renovar-ne els recursos expressius i conceptuals. La seva obra apareix així com una síntesi entre compromís social, experimentació formal i una visió humanista oberta, fet que explica la singularitat de la seva producció artística dins el panorama mexicà de la segona meitat del segle XX.
La crítica contemporània coincideix, en definitiva, a destacar la capacitat de Messeguer per mantenir viu el component social i humanista del muralisme sense quedar atrapat dins els seus models més rígids o doctrinaris. Aquesta posició intermèdia —entre tradició i renovació, entre figuració i experimentació, entre memòria catalana i cultura mexicana— constitueix precisament un dels trets més originals i personals de la seva obra.
Obra mural: humanisme, compromís i experimentació
La producció mural de Benet Messeguer constitueix una de les aportacions més singulars dins el panorama del muralisme mexicà de la segona meitat del segle XX. Fidel a l’esperit del muralisme mexicà, entenia el mural com una forma d’art públic i socialment compromès, destinada a dialogar amb la comunitat, amb l’espai arquitectònic i amb la memòria col·lectiva.
La seva obra combina sensibilitat humanista, preocupació social i una constant recerca formal. Tot i que desenvolupà també una intensa activitat com a pintor de cavallet i gravador, és en la seva producció mural on es manifesta amb més claredat la seva concepció de l’art com a eina de reflexió sobre la realitat humana i històrica. Al llarg dels anys, el seu llenguatge evolucionà des d’un estil més pròxim al muralisme clàssic cap a formes cada vegada més personals, expressives i experimentals.
Entre les seves primeres grans intervencions murals destaca La Edad de Oro (1958), realitzada al mític Casino de la Selva de Cuernavaca, un dels espais culturals i artístics més importants del Mèxic de mitjan segle XX. El complex, considerat durant dècades un autèntic símbol cultural de la ciutat, reunia arquitectura moderna, jardins tropicals i murals de nombrosos artistes vinculats al muralisme mexicà.
Tanmateix, el destí del Casino de la Selva acabà convertint-se també en un dels episodis més controvertits de destrucció patrimonial al Mèxic contemporani. A partir de la dècada de 1990, el recinte fou venut i parcialment enderrocat per permetre la construcció d’un gran complex comercial encapçalat per la cadena Costco. Aquest procés provocà una intensa mobilització ciutadana i cultural impulsada pel Frente Cívico en Defensa del Casino de la Selva, integrat per artistes, historiadors, intel·lectuals i activistes que denunciaren la destrucció d’un espai considerat fonamental dins el patrimoni artístic mexicà.
En aquest context de degradació i dispersió patrimonial, bona part de la documentació visual vinculada als murals del Casino de la Selva es perdé o quedà difícilment localitzable. Aquest sembla ser també el cas de La Edad de Oro de Benet Messeguer, del qual avui no s’han localitzat imatges accessibles malgrat la importància que tingué dins la primera etapa de la seva trajectòria muralista.
El saló dels murals de l’antic Casino de la Selva de Cuernavaca abans de la seva destrucció
Especialment significativa és també La creación humana y la economía (1963), situada a la Facultat d’Economia de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). Aquesta obra reflexiona sobre l’evolució històrica de la humanitat i sobre les tensions entre desenvolupament econòmic, progrés i desigualtat social. Diversos estudis contemporanis consideren aquest mural una de les millors síntesis de la seva concepció humanista i del seu progressiu distanciament respecte del realisme més clàssic del muralisme mexicà.
Una altra obra rellevant és El Fenómeno de la Comunicación Lingüística (1968), realitzada per a l’Instituto Mexicano de la Audición y el Lenguaje. En aquest mural, Messeguer abordà la comunicació humana des d’una perspectiva simbòlica i social, integrant formes orgàniques i una composició dinàmica vinculada a la funció educativa de l’espai.
L’any 1978 realitzà Las luchas revolucionarias de México a la Unidad Habitacional Ermita-Zaragoza, mural de 300 metres quadrats centrat en els processos revolucionaris i socials de la història mexicana. Posteriorment elaborà El Quijote, mensaje oportuno (1981) al Centro Cultural de la Secretaría de Hacienda y Crédito Público, una reinterpretació contemporània i simbòlica de la figura cervantina des d’una perspectiva profundament humanista.
Mural Las luchas revolucionarias de México
Durant els últims anys de la seva vida, la seva pintura evolucionà cap a un llenguatge cada vegada més experimental. El contacte amb la selva de Chiapas donà lloc a la coneguda Sèrie Chiapas, considerada una de les etapes més personals de la seva producció. En aquestes obres, la natura tropical es transforma en una experiència visual carregada de matèria, color i intensitat emocional. La vegetació exuberant, la llum i la humitat de la selva es tradueixen en grans empastaments i en una pintura cada vegada més lliure i expressiva.
Tota aquesta producció revela la coherència d’un artista que entenia la pintura no només com una forma d’expressió individual, sinó també com una eina de comunicació pública i de reflexió sobre la condició humana, la història i la memòria col·lectiva. La seva obra reflecteix constantment la síntesi entre dues memòries culturals —la catalana i la mexicana— i integra en una mateixa mirada artística el record del riu Ebre, l’experiència de la guerra i de l’exili, la influència del muralisme mexicà i la fascinació per l’art indígena.
La creació humana i l’economia
La creació humana i l’economia és una de les obres més rellevants de Benito Messeguer i una peça fonamental per comprendre l’evolució del muralisme mexicà durant la segona meitat del segle XX. Inaugurada el 8 d’octubre de 1963 a l’Auditori Narciso Bassols de la Facultat d’Economia de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), aquesta obra presenta una profunda reflexió sobre els orígens de la humanitat, la construcció de les societats, el desenvolupament de l’economia i els conflictes que han acompanyat la civilització al llarg de la història. Més que una simple representació artística, el mural es converteix en un discurs filosòfic i social sobre la condició humana i sobre les contradiccions que han marcat el progrés de les societats.
Aquest mural ocupa una posició especialment significativa dins la trajectòria artística de Benito Messeguer perquè va ser el seu segon mural monumental, després de La edad de oro, realitzat al Casino de la Selva de Cuernavaca, a Morelos. Aquesta primera experiència va permetre a l’artista familiaritzar-se amb el llenguatge mural de gran format, però seria amb La creació humana i l’economia que desenvolupà una proposta molt més ambiciosa tant des del punt de vista tècnic com conceptual.
Quan va iniciar aquest projecte l’any 1962, tenia 35 anys. Durant més d’un any es va dedicar intensament a la seva elaboració fins a concloure’l a l’octubre de 1963, moment en què l’obra quedà finalitzada i fou inaugurada a la Facultat d’Economia de la UNAM.
L’obra forma part de la segona etapa del muralisme desenvolupada a Ciutat Universitària, sorgida després dels grans projectes impulsats per artistes com Diego Rivera, David Alfaro Siqueiros, Juan O’Gorman, José Chávez Morado i Francisco Eppens. A diferència de la primera generació muralista, caracteritzada per una forta intenció pedagògica i ideològica, aquesta nova etapa va introduir una major llibertat formal. El color deixava de tenir una funció exclusivament descriptiva i es convertia en un llenguatge capaç de transmetre emocions, tensions i idees.
Messeguer s’allunya del realisme tradicional i incorpora influències de les tendències artístiques que es desenvolupaven a Europa i als Estats Units. Les formes apareixen sovint difuminades o fragmentades i les figures no busquen reproduir fidelment la realitat; més aviat actuen com a símbols oberts a la interpretació. Aquesta llibertat formal és essencial per comprendre el mural, ja que gran part del seu significat es construeix a través d’associacions visuals i simbòliques.
L’obra està formada per dos grans panells laterals, un de ponent i un altre d’orient, cadascun de 2,30 × 13,5 metres, realitzats amb pintura acrílica sobre asbest i ciment. Tot i estar físicament separats, tots dos formen una única narració visual que recorre el desenvolupament de la humanitat des dels seus orígens fins al món contemporani.
El panell de ponent: els orígens de la humanitat i el naixement de la civilització
Facultat d’Economia, Auditori Narciso Bassols, UNAM. Fotografia d’Ernesto Peñaloza Méndez, 2022. Arxiu Fotogràfic Manuel Toussaint, Instituto de Investigaciones Estéticas, UNAM.
La lectura del mural comença al panell de ponent, que s’interpreta d’esquerra a dreta. En aquesta part hi apareixen la signatura de l’artista i una dedicatòria a Emilio Mújica Montoya i Enrique Velasco Ibarra, dos joves economistes que anys després ocuparien càrrecs polítics importants. Aquesta referència reforça la relació entre l’obra i el context acadèmic de la Facultat d’Economia.
La primera escena presenta una nebulosa plena d’estrelles que emergeix de la foscor. A partir d’aquesta imatge apareixen volcans, masses de magma incandescent i la separació entre la terra i l’aigua. Messeguer inicia el relat amb una visió gairebé científica de l’origen del món. Els tons vermells, marrons i taronges transmeten força i energia, mentre que els blaus i blancs introdueixen una sensació de contrast i equilibri.
Progressivament apareixen les primeres formes humanes i una de les escenes centrals del mural: el domini del foc. Aquest foc és diferent del foc natural dels volcans. Ja no és una força espontània de la natura, sinó una força creada i controlada per l’ésser humà. Del seu interior emergeixen unes mans i un rostre que simbolitzen la manera com la intel·ligència humana transforma els recursos naturals i construeix la civilització. El foc es converteix així en el símbol del coneixement i del primer gran pas cap al progrés humà.
Al centre del panell apareixen dues figures fonamentals: la Venus de Willendorf i un caçador de cérvols inspirat en les pintures rupestres. La Venus és representada com la Dona Creadora, origen de les noves societats i símbol de fertilitat i continuïtat humana. El caçador representa la supervivència i l’obtenció dels recursos necessaris per a les primeres comunitats. Tanmateix, Messeguer també introdueix una altra idea important: la creació artística és una facultat humana tan essencial com la producció econòmica. L’ésser humà no només crea eines i recursos; també crea cultura.
A partir d’aquest moment el discurs canvia. Darrere del caçador apareixen una successió de braços que aparentment llauren la terra però que també recorden la formació d’un exèrcit. L’associació visual és clara: l’economia i la guerra han evolucionat paral·lelament des dels inicis de la civilització. La lluita pels recursos es transforma progressivament en lluita entre éssers humans.
Aquesta idea culmina en una de les imatges més impactants del mural: un personatge obès que cavalca sobre un altre individu que avança a quatre potes. Aquesta escena representa l’aparició de les desigualtats socials i del sotmetiment humà, una realitat que Messeguer considera una constant històrica.
El panell d’orient: la guerra, el sofriment i l’esperança
Facultat d’Economia, Auditori Narciso Bassols, UNAM. Fotografia d’Ernesto Peñaloza Méndez, 2022. Arxiu Fotogràfic Manuel Toussaint, Instituto de Investigaciones Estéticas, UNAM.
El panell d’orient, que s’ha de llegir de dreta a esquerra, introdueix un gran salt temporal i trasllada l’espectador directament al segle XX. A l’inici hi apareix una dedicatòria personal: «A la meva mare. Benito Messeguer. Octubre de 1963». Aquesta frase incorpora una dimensió autobiogràfica dins el relat general de l’obra.
Benito Messeguer havia viscut la Guerra Civil espanyola durant la seva infància i va arribar a Mèxic com a exiliat als setze anys. Aquesta experiència personal ajuda a comprendre la intensitat emocional de les escenes representades en aquesta segona part del mural.
L’artista sembla suggerir que, malgrat el gran salt temporal entre la prehistòria i el món contemporani, hi ha una realitat que es manté: el sotmetiment de l’ésser humà per l’ésser humà s’ha prolongat al llarg de la història.
La composició s’inicia amb un feix de llum que travessa la foscor. Però aquesta llum ja no és creadora; és destructora. Al seu voltant apareixen figures que amaguen el rostre, cossos mutilats i escenes de dolor. Entre aquestes figures destaca un personatge que recorda clarament El Crit, reforçant la sensació universal d’angoixa i sofriment.
Tanmateix, Messeguer no conclou la seva història amb la destrucció. A la meitat d’aquest panell, en correspondència amb la Venus i el caçador del primer panell, apareixen quatre figures amb els braços oberts en diferents angles que recorden l’Home de Vitruvi. Aquestes figures ens parlen no només de l’ésser humà destructor, sinó també de l’ésser humà creador. Al seu voltant apareixen rostres masculins i femenins de diferents races protegits per unes grans mans, convertint-se en una poderosa imatge d’esperança i reconstrucció.
La part final del mural presenta una estructura que recorda una fàbrica o una presó totalitària. Davant d’aquesta construcció apareixen una parella d’ancians i dos infants que simbolitzen les noves generacions i la possibilitat d’un canvi futur dins d’un món dividit entre capitalisme i comunisme.
L’obra conclou amb una figura humana de tres rostres que sosté el símbol de l’àtom mentre assenyala cap endavant. Aquesta imatge representa l’entrada a l’era atòmica i deixa oberta una pregunta que travessa tota l’obra: si la humanitat serà capaç de trencar els cicles històrics de violència, desigualtat i dominació o si continuarà repetint-los en el futur.
El fenómeno de la comunicación lingüística
El fenómeno de la comunicación lingüística és una de les obres murals més singulars i ambicioses de Benito Messeguer i representa una etapa de consolidació i maduresa dins la seva trajectòria artística. L’obra va ser concebuda per a l’Instituto Mexicano de la Audición y el Lenguaje (IMAL), una institució dedicada a l’estudi de l’audició, el llenguatge i els processos de comunicació humana. Aquest mural va arribar després de La creació humana i l’economia, una obra on l’artista havia desenvolupat una extensa reflexió sobre l’origen de la humanitat, l’evolució de les societats i la relació entre el progrés, l’economia i la guerra. Després d’aquest treball, Messeguer va dirigir el seu interès cap a una nova qüestió essencial: la comunicació humana i el llenguatge com a eines fonamentals per al desenvolupament de la societat.
A diferència de l’obra anterior, centrada en una mirada global sobre la història humana, El fenómeno de la comunicación lingüística adopta una perspectiva més específica i alhora profundament humana. Aquí l’artista deixa de banda els grans relats històrics per aprofundir en una de les capacitats que defineixen l’ésser humà: la possibilitat d’escoltar, comprendre, expressar-se i transmetre coneixement.
Aquest projecte va requerir quatre anys de desenvolupament, un fet que posa de manifest la complexitat de la proposta i el grau de dedicació que Benito Messeguer hi va invertir. La llarga elaboració del mural demostra que no es tractava només d’una obra decorativa, sinó d’una investigació visual i simbòlica sobre un fenomen tan complex com la comunicació humana. La durada del procés també reflecteix la voluntat de l’artista de construir un discurs profund, en què art, ciència i reflexió social quedessin estretament relacionats.
Benito Messeguer formava part de la segona etapa del muralisme mexicà, un període que va sorgir després dels grans muralistes com Diego Rivera, David Alfaro Siqueiros o Juan O’Gorman. A diferència dels artistes de la primera etapa, aquesta nova generació s’allunyava dels discursos excessivament pedagògics i polítics i apostava per un llenguatge visual més lliure, on el color i el simbolisme adquirien una gran importància.
Aquest canvi també es percep clarament en l’obra de Messeguer. Les seves composicions deixen de dependre exclusivament de línies definides i escenes narratives tradicionals. En canvi, el color es converteix en un recurs expressiu capaç de transmetre emocions, idees i conceptes. Les formes sovint apareixen parcialment difuminades o integrades dins d’un conjunt simbòlic més ampli, fet que obliga l’espectador a participar activament en la interpretació de l’obra.
La mateixa ubicació del mural dins de l’Instituto Mexicano de la Audición y el Lenguaje (IMAL) ajuda a comprendre’n el significat. El mural no havia de complir únicament una funció estètica; també havia de representar visualment la missió de la institució. En aquest espai, la ciència i l’art estableixen una relació directa. D’una banda, la institució estudia els processos fisiològics i psicològics relacionats amb l’audició i el llenguatge; de l’altra, Messeguer transforma aquests mateixos processos en una representació artística.
L’artista sembla voler mostrar que la comunicació és molt més que un mecanisme tècnic. No es tracta únicament de sentir sons o pronunciar paraules. Comunicar-se significa interpretar el món, compartir experiències, transmetre idees i construir relacions amb altres persones. El llenguatge es converteix així en una eina essencial per a la vida humana.
A través d’aquesta idea, Messeguer planteja una reflexió més àmplia sobre el desenvolupament de les civilitzacions. Si a La creació humana i l’economia suggeria que l’economia i la guerra havien acompanyat la humanitat des dels seus inicis, aquí sembla proposar que el llenguatge i la comunicació també han estat forces determinants en l’evolució humana. Sense la capacitat de comunicar-se no existirien la cultura, l’educació, el coneixement ni la transmissió de la memòria col·lectiva.
El mural també pot entendre’s com una reflexió sobre el progrés humà. Al llarg de la història, les societats han avançat gràcies a la possibilitat de compartir descobriments, idees i experiències. Cada generació ha pogut aprendre de les anteriors gràcies al llenguatge. Per això, la comunicació apareix com una força creadora que uneix les persones i que permet construir noves formes de pensament i d’organització social.
En conjunt, El fenómeno de la comunicación lingüística és una obra que transforma un fenomen quotidià en una reflexió profunda sobre la naturalesa humana. Benito Messeguer converteix la comunicació en un tema universal i suggereix que comprendre el llenguatge significa comprendre també una part essencial del que som. Igual que en altres murals de la seva trajectòria, l’artista no ofereix una resposta definitiva, sinó que deixa oberta una pregunta que continua sent actual: fins a quin punt la nostra manera de comunicar-nos determina la manera com entenem el món i construïm la societat?
Espai de l’Instituto Mexicano de la Audición y el Lenguaje (IMAL), on Benito Messeguer va realitzar el mural El fenómeno de la comunicación lingüística,
En els primers espais del mural apareixen formes relacionades amb l’anatomia de l’oïda. Messeguer parteix de referències científiques i mèdiques, però les transforma a través del llenguatge pictòric. Els òrgans no es mostren com simples representacions anatòmiques, sinó que es dissolen entre colors i formes que oscil·len entre allò figuratiu i allò abstracte. El resultat genera una sensació de moviment i vibració que recorda la naturalesa mateixa del so.
A mesura que l’espectador avança per l’escala, el discurs biològic es combina amb una dimensió més humana i social. La membrana timpànica es converteix en un punt central de la composició i actua com una frontera simbòlica entre el món exterior i l’interior. En aquest espai apareixen figures humanes que semblen travessar aquest límit, representant les idees, les paraules i els sons que entren en nosaltres. Algunes figures es mostren clares i definides, mentre que d’altres emergeixen entre ombres i formes més inquietants, suggerint que no tota comunicació transmet experiències positives.
A la part més fosca del mural predominen rostres i figures relacionades amb el dolor, el silenci i l’aïllament. Les pinzellades es tornen més agitades i es transformen en ones que semblen expandir el sofriment. Messeguer mostra aquí una dimensió menys amable del llenguatge: les paraules també poden ferir, excloure o generar dolor. El silenci mateix apareix com una forma d’aïllament i de privació humana.
Quan el recorregut ascendeix, l’obra adquireix un caràcter progressivament més lluminós. Les formes i els colors transmeten una sensació d’obertura i harmonia. El llenguatge i el so es converteixen ara en instruments de creació i de desenvolupament humà. Hi apareixen referències a l’oratòria, al cant, a la música i a la dansa, activitats que representen diferents formes d’expressió i comunicació. Les figures es tornen més lliures i abstractes, com si el so mateix s’estigués convertint en color i moviment.
En els nivells superiors reapareixen diversos elements anatòmics vinculats al procés auditiu, fins a arribar a la representació del cervell, que ocupa una posició central dins la composició. Tot i això, Messeguer no el converteix en un element dominant, sinó que sembla recordar que fins i tot les parts més petites del cos són indispensables en el procés de percepció i comunicació.
Al sostre apareixen tres grans rostres que sintetitzen alguns aspectes fonamentals de l’experiència humana: el riure, el dolor i la paraula. D’aquesta unió neix una figura que l’artista imagina com un ésser humà futur, construït a partir de llums i ombres, de moments de felicitat i de sofriment. Messeguer suggereix que l’experiència humana no es defineix només pels aspectes positius, sinó també per les dificultats i contradiccions que formen part de la nostra existència.
A la part final del mural, el llenguatge sembla transformar-se definitivament en coneixement i memòria. Les paraules es converteixen en formes visuals que desemboquen simbòlicament en l’escriptura, presentada com una eina essencial per a la construcció de les societats i la transmissió de la cultura. D’aquesta manera, Benito Messeguer uneix ciència, art i reflexió humana en una obra que va molt més enllà de la representació del fenomen auditiu i que acaba convertint-se en una metàfora sobre la comunicació i la pròpia condició humana.
El Quijote, mensaje oportuno
El Quijote, mensaje oportuno (1981) constitueix una de les obres més personals i significatives de la trajectòria final de Benito Messeguer i representa una síntesi de moltes de les preocupacions humanes, socials i artístiques que van acompanyar l’artista durant tota la seva producció mural. Realitzat per a la Galeria de la Secretaria d’Hisenda i Crèdit Públic de Ciutat de Mèxic, el mural s’allunya dels plantejaments tradicionals del muralisme mexicà de la primera generació i abandona la voluntat narrativa i pedagògica que havia caracteritzat moltes obres anteriors. En lloc de construir una lectura històrica lineal o una representació fàcilment identificable, Messeguer desenvolupa una obra oberta, simbòlica i profundament reflexiva que planteja qüestions sobre la llibertat, els ideals humans i el sentit de l’existència.
La figura de Don Quixot no apareix aquí com una simple il·lustració de l’obra de Cervantes ni com la representació d’algun dels episodis més coneguts de la novel·la. Messeguer pren el personatge i el desplaça del seu context literari per convertir-lo en una metàfora més àmplia i contemporània. Don Quixot deixa de pertànyer únicament al paisatge manxec i es transforma en una figura universal que simbolitza la persistència dels ideals i la capacitat humana de lluitar per allò que considera just.
Aquesta lectura ja apareix en els comentaris d’Antonio Rodríguez, crític d’art portuguès nacionalitzat mexicà, que considerava que Messeguer recuperava del Quixot aquells aspectes de l’existència «bells, nobles i dignes» que el generós idealista havia volgut per a tothom: l’amor, la fraternitat humana i el dret a la llibertat. Aquests valors, però, no es presenten de manera descriptiva ni adopten una iconografia directa. L’artista els transforma en ritmes visuals, moviments i tensions cromàtiques que recorren tota la superfície pictòrica.
La llibertat sembla actuar com el nucli conceptual de tota l’obra. La coneguda frase cervantina «Por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida» sembla funcionar com una estructura invisible que sosté el mural. Les formes semblen desplegar-se com si fossin una traducció visual de les paraules; la literatura deixa de ser un relat per convertir-se en moviment, llum i energia pictòrica. En aquest sentit, l’obra estableix un diàleg entre llenguatges diferents: el text escrit i la representació visual.
Formalment, El Quijote, mensaje oportuno també suposa una evolució dins del llenguatge plàstic de Messeguer. Si en obres anteriors com La creación humana y la economía o Las luchas revolucionarias de México encara predominaven estructures monumentals més definides i una construcció narrativa més clara, aquí el protagonisme passa a recaure en la força expressiva de la línia i del moviment. Les formes semblen expandir-se contínuament, dissolent-se i reconstruint-se dins d’un espai dominat per corbes, tensions i ritmes visuals que transmeten una gran sensació de dinamisme.
Aquest llenguatge situa l’obra en un punt intermedi entre la figuració i certes formes d’abstracció lírica i expressionista. Tot i mantenir una actitud crítica respecte a l’abstracció desenvolupada per alguns artistes de la Generació de la Ruptura, Messeguer incorpora recursos gestuals i expressius que li permeten ampliar les possibilitats del mural sense abandonar la seva preocupació per la dimensió humana i social de l’art.
El mateix artista explicava la seva interpretació del personatge amb unes paraules recuperades posteriorment per la seva filla Emma Xochitl Messeguer en l’article «Benito Messeguer Villoro, pintor, grabador y muralista (Móra d’Ebre, 1927–Ciudad de México, 1982)», publicat a La Riuada:
«Para mí el Quijote representa el antihéroe, representa el idealismo, el que es capaz de luchar en la vida contra todo y contra todos por tratar de cambiar y transformar los entuertos; yo no concibo al ser humano sin dar un significado a la vida».
Aquestes paraules permeten entendre que l’interès de Messeguer no es troba en la imatge heroica tradicional del cavaller, sinó en la seva capacitat per defensar ideals i donar sentit a l’existència. El Quixot apareix així com una figura de resistència davant les limitacions imposades per la realitat. Lluny d’entendre’l com un heroi victoriós, l’artista el converteix en una representació de l’individu que persisteix en els seus ideals i que manté viva la voluntat de transformar el món.
Aquesta lectura es completa amb una altra reflexió de l’artista, també recuperada per Emma Messeguer:
«Yo pienso que la vida quizá no tiene sentido, el sentido se lo da el hombre, y lo más profundo es la relación humana; sin esta no concibo la vida. Creo que Sancho y el Quijote forman una unidad indivisible».
Aquest plantejament introdueix una dimensió profundament humanista en la interpretació del mural. Don Quixot i Sancho Panza deixen de representar dos universos oposats i passen a constituir dues dimensions complementàries de l’experiència humana: ideal i realitat, imaginació i quotidianitat, esperança i experiència concreta. Per a Messeguer aquestes dimensions no són incompatibles, sinó necessàries per comprendre la complexitat de l’existència.
La seva manera d’entendre la pintura també explica la naturalesa oberta de l’obra:
«Lo obvio me molesta, pero en ocasiones un cuadrado o una línea recta pueden ser algo tan obvio como la cabeza más técnicamente retratada. Yo quisiera simplemente que se dialogue con mi pintura».
Aquestes paraules expliquen per què el mural evita una representació excessivament literal o descriptiva. L’obra no imposa una interpretació única ni construeix un discurs tancat; al contrari, es presenta com un espai de diàleg entre la pintura i l’espectador.
En conjunt, El Quijote, mensaje oportuno pot entendre’s com una reflexió oberta sobre la llibertat i sobre la necessitat humana de construir significats. Benito Messeguer transforma el personatge cervantí en una metàfora contemporània de l’individu que manté vius els seus ideals malgrat les contradiccions del món. Més que representar Don Quixot, el mural proposa una meditació sobre la condició humana i sobre la necessitat de continuar imaginant i defensant formes possibles de transformar la realitat.
Mural: El Quijote, mensaje oportuno
Benet Messeguer, un místic de l'art
El text que segueix, "Benet Messeguer, un místic de l’art, és un escrit d’Artur Bladé Desumvila inclòs al llibre De l’exili a Mèxic. Més que una aproximació biogràfica o una crítica artística, és el testimoni personal d’algú que va conèixer de prop l’artista i la seva família en el context compartit de l’exili a Mèxic. Aquesta proximitat atorga al text un valor singular, perquè combina la memòria personal amb la reflexió sobre l’obra i la trajectòria humana de Messeguer.
Sota la definició reveladora de “místic de l’art”, Bladé dibuixa la figura d’un creador que va viure l’art com una necessitat vital, inseparable dels ideals de llibertat, justícia i compromís humà. La seva mirada permet entendre Benito Messeguer no només com un artista destacat, sinó també com una figura profundament marcada per l’experiència de l’exili i per una concepció de l’art com a expressió profunda de la condició humana.
"Més d’una vegada un té la impressió que la naturalesa no és tan sàvia com la dita popular tendeix a fer creure. No sembla gens sàvia, per exemple, quan condemna a existir a éssers que ja vénen al món amb l’estigma d’una minva física important, o, per dir-ho d’alguna manera, espiritual. No ho és tampoc quan treu la vida, prematurament, a éssers privilegiats que intel·lectualment o artísticament, ja han realitzat una obra i als quals no deixa la possibilitat de continuar-la i perfer-la. Aquest darrer és el cas que colpí Benet Messeguer, puixant creador artístic com a pintor, gravador i escultor. Nascut a Móra d’Ebre el 1927, morí a Mèxic el 19 d’octubre del 1982, quan encara no havia ajustat el 55 anys.
Jo el vaig conèixer quan acabava d’arribar a Mèxic amb els seus pares que tenien altres dos fills més grans, Francesc i Àngel, exiliats. El que dic s’esqueia vers l’any 1945, és a dir quan Benet tot just entrava a l’adolescència. El recordo com un noi espavilat, amb els ulls vius i una mica esverats dels tímids, o potser perquè imatges d’aquela guerra civil i de la cruel repressió que vingué després. Feia molt de temps que jo era amic de la família Messeguer pel fet la meva relació constant a Móra d’Ebre, tan propera al meu poble, en temps de la República i durant la guerra. L’exili va crear un altre motiu de solidaritat. Situats tots a Mèxic, el fet de portar vint anys al futur gran pintor només em feu sabedor, vagament, dels seus aprofitats estudis a la prestigiosa Escola de Pintura i Escultura “La Esmeralda”, la qual, per cert, ell estava destinat a dirigir.
La carrera de Benet Messeguer fou jalonada d’èxits. L’any 1956 es donà a conèixer guanyant el primer premi anomenat “Nuevos Valores”, atorgat pel Saló de la Plàstica Mexicana. En guanyà d’altres igualment valuosos –com la Medalla d’Or en l’Exposició de Mestres d’Arts Plàstiques, la més alta distinció del Saló Nacional del Paisatge. Pot dir-se, a tall d’anècdota rellevant, que la palmada de notable pintor, la hi va donar Diego Rivera comprant-li un quadre acabat d’exposar. Perquè Benet Messeguer fou pròdic també en exposicions i sempre amb èxit de crítica i públic. Exposà –per esmentar-ne algunes- a la Biennal Iberoamericana, a la de Tokio, a la Pintors Joves de París, i en diverses ciutats dels Estats Units, d’Argentina, de Xile i de Colòmbia, així om en ciutats importants d’Europa (Roma, Varsòvia, Oslo, Tel Aviv, etc.) Moltes obres seves figuren al Museu d’Art Modern de Mèxic i al Museu de Bershiva (Israel). D’altres pertanyen a col·leccions particulars de diversos països.
Fins ací pot dir-se que només hi ha un tast del panorama d’activitats de Benet Messeguer, el qual, conservant el seu nom de pila, honorava una de les més altes figures de la política mexicana en el segle passat, Benito Juàrez, al qual Messeguer pintarà en un dels seus grans murals com a símbol de la lluita per la llibertat. Perquè ja és hora de dir que el pintor de Móra d’Ebre ha estat considerat pels més rellevants crítics mexicans no solament com el continuador dels grans muralistes d’aquell país (Diego Rivera, Alfaro Siqueiros, Clemente Orozco), sinó com el renovador de la pintura al fresc, sobre la qual investigà amb l’aportació de noves tècniques i noves concepcions. I és interessant de senyalar que quan Benet Messeguer començà la seva obra, la pintura mural (que és la pintura nacional de Mèxic) semblava ja esgotada i ell aconseguí de revitalitzar-la perquè sobrepassà la concepció narrativa i historicista dels seus predecessors, conjuminant, en reeixida síntesi, la inspiració reivindicativa i social mexicana, amb l’expressionisme i el surrealisme europeus, tan ancorats també a Catalunya. Perquè Benet Messeguer, les arrels originàries enfonsades en la terra de la Ribera d’Ebre, productora de notables artistes plàstics (i ací el nom de Julio Antonio és imperatiu), no van morir mai. Al contrari, el contacte amb la fecunda terra mexicana van donar l’arbre robust de l’obra de Messeguer, rellevant també en la pintura de cavallet i àdhuc en l’escultura. Fou un home que sentia l’art com una religió i no concebia la vida sense la pràctica artística.
Llum i ritme en la forma, vida i harmonia en el fons, són tòniques constants en la producció de l’artista de Móra, que retrobava així aquella fórmula d’un altre gran català, Milà i Fontanals, segons el qual “la bellesa és una harmonia vivent”. Messeguer hi afegí la seva obsessió per la llibertat i la justícia. Detestava la filosofia de “l’art per l’art” i mai no va fer tampoc art comercial ni consumista. Humanista com a pintor, ho fou també com a professor de “La Esmeralda”. I ací que hi hagi a Mèxic tants pintors que el van tenir per mestre. I així li ho diuen.
Únicament amb els títols dels seus murals és pot tenir una idea de la seva cosmovisió profunda. L’Edat d’Or de l’Home (pintat a l’Hotel “Casino de la Selva” de la ciutat de Cuernavaca). Lluites revolucionàries a Mèxic ( a la Unitat d’Habitatge Ermita). El Quixot, missatge oportú (al Centre Cultural de la Secretaria de Finances de la capital mexicana). En la figura del gran cavaller, lluitador sempitern per la justícia, Messeguer hi devia veure no solament l’ideal que simbolitzava, sinó una protecció de si mateix.
Creador i educador, Benet Messeguer fou també un lluitador entusiasta, indefallent vital progressista. Creia en una societat més justa, l’art oferiria una nova gamma de possibilitats.
La seva mort colpí el món artístic mexicà. Els diaris més importants del país, les revistes especialitzades, amb la signatura dels crítics més conspicus (un d’ells va proclamar-lo “el millor mestre de les arts plàstiques de Mèxic”), posaren relleu el gran valor que si bé desapareixeria físicament, deixava, en canvi, el llegat d’una obra ingent, representada, sobretot, en els grans murals que ningú no podrà arrencar de les parets dels prestigiosos centres culturals de la terra que va formar-lo com a artista amb la qual Benet Messeguer s’hi sentia identificat, però sense oblidar mai la terra on va néixer ni la llengua que s’hi parla.
Deixà esposa i fills, noi i noia.
Se li tributaren homenatges pòstums. Un d’ells ha tingut recentment a l’Orfeó Català de la capital Mexicana, un centre gairebé centenari i aguantador fidel de la nostra ànima, on ell exposà i freqüentaren els seus dos germans exiliats.
Amb la desaparició de Benet Messeguer, Mèxic i Catalunya van perdre un artista universal. Però Catalunya encara li deu el reconeixement que merita".
A . Bladé Desumvila
Benito Messeguer: la mística del rostre dels condemnats
(A partir de la lectura d’Artur Bladé Desumvila)
Artur Bladé Desumvila no va titular casualment el seu text Benet Messeguer, un místic de l’art. No és una expressió ornamental ni un elogi retòric. El retrat que construeix de Messeguer permet entendre que la seva obra no pot llegir-se només des de la història de l’art o des de l’estètica muralista mexicana; hi ha una dimensió més profunda, gairebé espiritual, que travessa la seva producció. Però la seva no és una mística religiosa tradicional. No és una mística de la transcendència celestial. És una mística humana, construïda sobre la memòria, l’exili, el sofriment i la lluita per la dignitat.
Bladé presenta ja des del començament una idea tràgica: la naturalesa condemna alguns éssers a una existència marcada per la pèrdua o talla prematurament la vida d’aquells que posseïen una capacitat creadora excepcional. Aquesta reflexió inicial converteix Messeguer gairebé en una figura escollida pel destí: un creador intens, interromput abans d’hora. La mort deixa així de ser una simple dada biogràfica i adquireix una dimensió simbòlica: l’artista esdevé una presència inacabada.
La guerra i l’exili constitueixen un altre element essencial. Bladé recorda el jove Messeguer acabat d’arribar a Mèxic amb “els ulls vius i una mica esverats”. Aquella mirada sembla contenir una memòria traumàtica que encara no ha trobat forma. I és aquí on apareix una possible lectura dels rostres que poblen els murals de Messeguer.
Les seves cares no semblen retrats individuals; sovint apareixen emergint de masses de color, de textures o de composicions col·lectives. Es podria dir que no són persones concretes sinó presències humanes. Rostres que semblen arribar des d’un espai intermedi entre la vida i el record. Són rostres que poden ser llegits com els dels condemnats, els exiliats, els morts i els vençuts de la guerra.
No condemnats en un sentit religiós, sinó condemnats per la història. Persones expulsades de la seva terra, de la seva llengua o del seu temps. La guerra no mata únicament els cossos; també fragmenta les identitats. Potser per això els rostres de Messeguer sovint no apareixen completament definits: són identitats interrompudes, memòries trencades, figures que encara busquen una forma definitiva.
Però aquests rostres no expressen només derrota. Hi ha en ells una estranya persistència. Bladé insisteix que Messeguer “sentia l’art com una religió i no concebia la vida sense la pràctica artística”. Si l’art és una religió, aleshores el mural es converteix gairebé en un temple, i els rostres que hi habiten es transformen en una mena d’icones laiques de la memòria humana.
També és significatiu que Bladé descrigui la seva obra a partir de la llum, el ritme, la vida i l’harmonia. La llum, en totes les tradicions místiques, és revelació. I potser això és precisament el que fa Messeguer: revelar allò que la història intenta ocultar. Donar forma visible a allò condemnat a desaparèixer.
Composició elaborada amb IA a partir de diversos rostres i fragments pictòrics de Benito Messeguer.
La seva obsessió per la llibertat i la justícia reforça encara més aquesta lectura. No busca una salvació fora del món; la busca dins del mateix ésser humà. La seva és una espiritualitat activa, una mística de resistència.
Al final del text, Bladé afirma que els grans murals de Messeguer són una obra que “ningú no podrà arrencar de les parets”. Aquesta frase adquireix una força gairebé profètica. Els murs esdevenen dipòsits de memòria. Els rostres dels vençuts no desapareixen. Els exiliats continuen mirant. Els morts continuen presents.
Potser aquí rau la veritable mística de Benito Messeguer: convertir els condemnats de la història en presències permanents. Fer que els derrotats deixin de ser absència i es transformin en memòria visible.
Homenatges i recuperació de la memòria
Després de la mort de Benito Messeguer, l’any 1982 a Ciutat de Mèxic, la seva figura començà a ser objecte de diversos homenatges tant a Mèxic com a la seva població natal, Móra d’Ebre. Tot i que el reconeixement principal de la seva obra es desenvolupà dins el context cultural mexicà, a la Ribera d’Ebre també s’impulsaren iniciatives destinades a preservar-ne la memòria i reivindicar la importància de la seva trajectòria artística i humana.
Un dels primers homenatges institucionals tingué lloc el 17 de novembre de 1983, quan l’Ajuntament de Móra d’Ebre, reunit en Ple extraordinari, aprovà diversos acords destinats a honorar la memòria de l’artista. Entre aquests, destacava l’edició d’un Butlletí Municipal[3] monogràfic dedicat a Benito Messeguer Villoro, publicat el febrer de 1984. El consistori també acordà dedicar-li un carrer principal de la vila —concretament l’accés a l’Hospital Comarcal, des del carrer Santa Madrona al dipòsit regulador d’aigua potable—, així com instal·lar una làpida commemorativa a la seva casa natal. Aquestes iniciatives evidencien la voluntat institucional i ciutadana de preservar el record de l’artista poc després de la seva mort.
El mateix butlletí especial, sota el títol “Reconeixement per l’obra ben feta”, presentava Benito Messeguer com “un gran creador” i “un poeta excepcional de les arts plàstiques”, tot destacant tant la seva qualitat humana com la projecció internacional de la seva obra. En aquell mateix Ple municipal, l’alcalde Juli Vives i Pujol expressava també la voluntat que el poble participés activament en la preservació de la seva memòria, aprovant-se la construcció d’un monument dedicat a l’artista, finançat mitjançant subscripció popular.
L’escultura, obra de l’artista Marçà-Giné —una altra figura rellevant, avui força desconeguda, de l’art ebrenc—, consistia en un bust dedicat al pintor. Malauradament, poc temps després de la seva inauguració, el monument fou objecte d’un acte vandàlic especialment desafortunat: algú hi introduí un petard a la boca, provocant greus desperfectes a l’escultura.
Un altre homenatge destacat tingué lloc el desembre de 1986, quan l’Ajuntament de Móra d’Ebre publicà el llibre d’Artur Cot i Miró Dos artistes de l’Ebre català. S. Costa - B. Messeguer. L’obra recuperava la figura de Benito Messeguer només quatre anys després de la seva mort i el situava al costat d’un altre artista rellevant de Móra d’Ebre. Aquest treball constituí una de les primeres aproximacions biogràfiques i divulgatives dedicades a l’artista des de Catalunya.
La publicació del llibre es complementà amb la inauguració d’un monument dedicat a Messeguer a Móra d’Ebre.
Casa de Benet Messeguer amb la placa commemorativa (inici anys 2000)
Monument, placa commemorativa, carrer dedicats a Benito Messeguer a Móra d’Ebre i llibre publicat per l’Ajuntament de Móra d’Ebre el 1986.
Anys més tard, l’associació cultural La Riuada impulsà una nova iniciativa de recuperació i reconeixement de la seva figura. Al número 41 de la revista de l’entitat es publicà un extens article escrit per la seva filla, Emma Xochitl Messeguer Hernández, sota el títol “Benito Messeguer Villoro, pintor, grabador y muralista (Móra d’Ebre, 1927 – Ciudad de México, 1982)”. Aquest text aportava noves dades biogràfiques, testimonis personals i reflexions sobre la trajectòria artística i humana de Messeguer, convertint-se en una fonts valuosa font per aprofundir en la seva memòria des de Catalunya.
Malgrat aquests homenatges i iniciatives de recuperació, la figura de Benet Messeguer continua essent relativament poc coneguda al seu país d’origen. La seva trajectòria constitueix encara avui un exemple destacat del llegat cultural de l’exili republicà català a Mèxic i de la profunda connexió artística i humana entre les dues cultures.
Butlletí Municipal de 1982 i revista La Riuada de 2020
Conclusions
La trajectòria de Benito Messeguer representa una síntesi excepcional entre memòria, exili, humanisme i renovació artística. La seva obra neix de l’experiència traumàtica de la Guerra Civil, de la pèrdua del món de la infantesa i de la reconstrucció personal a Mèxic, però aconsegueix transformar aquestes vivències en una proposta artística oberta, universal i profundament humana.
Tot i formar part de la tradició del muralisme mexicà, Messeguer no es limità mai a repetir-ne els models clàssics. La seva pintura evolucionà constantment cap a llenguatges més personals i experimentals, incorporant nous recursos expressius sense abandonar mai la preocupació per la figura humana, per la memòria col·lectiva i per les tensions socials del seu temps. Els seus murals constitueixen espais de reflexió sobre la història, la llibertat, la comunicació, la violència i la dignitat humana.
La seva figura ocupa també un lloc rellevant dins la història cultural de l’exili republicà. Com tants altres artistes i intel·lectuals exiliats, Benito Messeguer trobà a Mèxic un espai de reconstrucció vital i creativa. Però la seva identitat artística no es construí des de la ruptura amb les seves arrels, sinó des de la síntesi entre la memòria catalana i la cultura mexicana. El riu Ebre, la guerra, l’exili i el muralisme mexicà conviuen en una mateixa mirada artística marcada per la sensibilitat i pel compromís humà.
La lectura de la seva obra permet entendre Benito Messeguer no només com un muralista destacat, sinó també com un creador que convertí la pintura en una forma de pensament i en una manera d’interrogar la realitat. Els seus murals continuen plantejant preguntes sobre el poder, la desigualtat, la memòria i la llibertat, qüestions que mantenen avui una gran vigència.
Malgrat la rellevància de la seva trajectòria artística a Mèxic i el reconeixement que assolí dins el panorama cultural mexicà, la figura de Benito Messeguer continua sent encara avui relativament poc coneguda a Catalunya. Tanmateix, cal destacar el paper fonamental que han exercit Móra d’Ebre i diverses iniciatives culturals locals en la preservació, recuperació i difusió de la seva memòria.
Des dels homenatges impulsats per l’Ajuntament de Móra d’Ebre després de la seva mort fins als treballs de divulgació desenvolupats per l’associacionisme cultural del municipi, la seva població natal ha mantingut viva la voluntat de reivindicar la figura de l’artista i preservar-ne el llegat humà i creatiu. D’aquesta manera, Móra d’Ebre s’ha convertit en un dels principals espais de recuperació i projecció de la memòria de Benito Messeguer a Catalunya.
Especialment significativa ha estat la tasca de l’associació cultural La Riuada, que ha contribuït a preservar i divulgar la memòria de Benet Messeguer, reconnectant la seva trajectòria mexicana amb les seves arrels ebrenques. En aquest sentit, destaca especialment l’article publicat per la seva filla, Emma Xochitl Messeguer Hernández, una aportació fonamental per aprofundir en la dimensió humana, artística i biogràfica de l’artista, així com per mantenir viu el seu llegat des de la seva població natal.
A aquesta tasca de recuperació i difusió també s’hi afegeix la web de Móra d'Ebre “Móra Històrica”, gestionada per Santi Alfonso i Jordi Llambrich, que ha dedicat diversos continguts a la memòria de Messeguer i al seu vincle amb el municipi. A través d’articles divulgatius i de la contextualització històrica de la seva trajectòria, aquest espai digital ha contribuït a donar a conèixer la figura de l’artista morenc.
Potser el cas de Benito Messeguer resumeix també el destí de tota una generació d’artistes i intel·lectuals de l’exili republicà: creadors que desenvoluparen bona part de la seva obra lluny del seu país d’origen i que, amb el pas del temps, han quedat parcialment desdibuixats dins la memòria cultural catalana. Recuperar avui la seva figura no significa només reivindicar un gran muralista, sinó també reconstruir una part essencial de la història compartida entre Catalunya i Mèxic durant el segle XX.
Per això, més enllà del reconeixement acadèmic o institucional, Benito Messeguer mereix probablement una projecció més àmplia dins la cultura catalana contemporània. La seva obra constitueix un testimoni excepcional sobre la memòria, l’exili, la dignitat humana i la capacitat de l’art per transformar l’experiència personal en una reflexió universal.
Selecció d’obres
Pintura modernista a l’oli sobre llenç que representa un paisatge figuratiu
15 rostres, signats. Gouache sobre paper, 12,5 × 9 cm cadascun
Acapulco, signat i datat l’any 72, oli sobre tela
Pintura a l’oli mexicana antiga, modernista i figurativa de paisatge, emmarcada.
La Pulquería. Oli sobre tela.
Contraste, signat i datat l’any 1971. Oli sobre llenç
Tinta i gouache sobre paper. Signats. Composició amb nus i altres motius. Peces: 3
Escaparate, 1956.
Grabado. Serie 4/50
El gran dictador, signat i datat l’any 67. Tinta sobre paper
Tres dones, signat i datat l’any 72. Oli sobre paper
Díptic, personatges. Tècnica mixta sobre paper
Sense títol. 1983
Bibliografia
Bladé i Desumvila, Artur. Obra completa. Volum 6: Cicle de l’exili II: Viatge a l’esperança. Impressions d’un viatge a la nostra terra l’any 1956. De l’exili a Mèxic. Valls: Cossetània Edicions, 2008.
Butlletí d’Informació Municipal de Móra d’Ebre. Especial Benet Messeguer. Època 2, núm. 9. Móra d’Ebre: Ajuntament de Móra d’Ebre, febrer de 1984.
Cot i Miró, Artur. S. Costa - B. Messeguer. Dos artistes de l’Ebre català. : Ajuntament de Móra d’Ebre, 1986.
Gutiérrez Alcalá, Roberto. «La creación humana y la economía, un gran mural de Benito Messeguer». El Universal, 12 maig 2023.
López Moreno, Roberto. Benito Messeguer en Chiapas. Tuxtla Gutiérrez: Gobierno Constitucional del Estado de Chiapas, Consejo Estatal de Fomento a la Investigación y Difusión de la Cultura, Programa Cultural de las Fronteras, 1989.
Messeguer Hernández, Emma Xochitl. «Benito Messeguer Villoro, pintor, grabador y muralista (Móra d’Ebre, 1927–Ciudad de México, 1982)». La Riuada, núm. 41, 2a època (abril 2020): 14–19.
Molina Palestina, Óscar. «La creación humana y la economía, de Benito Messeguer». A 100 años de muralismo en México, 162–165. Ciudad de México: Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM).
Pacheco, Cristina. «Benito Messeguer: la vigencia del muralismo». Dins La luz de México. Entrevistas con pintores y fotógrafos. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1995. Entrevista realitzada l’any 1979.
Rodríguez, Antonio. Exposición homenaje Benito Messeguer. Obra plástica. Ciudad de México: Galería Metropolitana, 1984.
Webgrafia
«Antonio Rodríguez». Catálogo electrónico de Radio Educación. Disponible a: https://catalogoradioeducacion.cultura.gob.mx/programas/antonio-rodriguez/ [Consulta: 8 juny 2026].
«Benet Messeguer i Villoró». Móra Històrica, 24 març 2014. Disponible a: https://morahistorica.wordpress.com/2014/03/24/benet-messeguer-i-villoro/ [Consulta: 8 juny 2026].
«El mural del IMAL». IMAL Divulgación. Vídeo de YouTube. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=o_4twXXqOwo [Consulta: 8 juny 2026].
Gutiérrez Alcalá, Roberto. «Figuras desdibujadas y el color como medio de expresión». Gaceta UNAM, 3 octubre 2022. Disponible a: https://www.gaceta.unam.mx/figuras-desdibujadas-y-el-color-como-medio-de-expresion/ [Consulta: 8 juny 2026].
«La creación humana y la economía: el mural de Benito Messeguer». En 15 Días Cultura. Disponible a: https://en15dias.com/cultura/la-creacion-humana-y-la-economia-el-mural-de-benito-messeguer/ [Consulta: 8 juny 2026].
«Los murales e inquietudes pictóricas de Benito Messeguer en la CDMX». Disponible a: https://mxc.com.mx/2022/10/20/los-murales-e-inquietudes-pictoricas-de-benito-messeguer-en-la-cdmx/ [Consulta: 8 juny 2026].
Molina Palestina, Óscar. «La creación humana y la economía». Gaceta UNAM, 3 octubre 2022. Disponible a: https://www.gaceta.unam.mx/la-creacion-humana-y-la-economia/ [Consulta: 8 juny 2026].
Molina Palestina, Óscar. «Presentación del libro y ciclo de conferencias “Arte en los muros”». YouTube. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=o9f4e_fpBBo&t=3040s [Consulta: 8 juny 2026].
«Mural CU. Benito Messeguer». Octubre 2013. Disponible a: https://muralcu.blogspot.com/2013/10/benito-messeguer.html [Consulta: 25 maig 2026].
«Charla de Héctor Azar con Antonio Rodríguez». Radio Educación, Mèxic, enregistrament del 6 desembre 1988. Catàleg sonor de Radio Educación. Disponible a: https://catalogoradioeducacion.cultura.gob.mx/programas/antonio-rodriguez/ [Consulta: 8 juny 2026].
Notes
[1] En aquest treball s’ha optat per emprar el nom de “Benito Messeguer” en lloc de la forma catalana “Benet”, atès que “Benito” fou el nom amb què l’artista desenvolupà la seva trajectòria pública i artística.. Igualment, era el nom amb què era conegut tant en l’àmbit familiar com en el veïnal, tal com recorden diversos testimonis de l’època.
[2] L’acta reproduïda al butlletí sembla correspondre a una traducció al català d’un document original redactat en castellà, ja que Benet Messeguer nasqué durant la dictadura de Primo de Rivera (1923–1930), període en què la documentació oficial s’expedia en castellà. Per aquest motiu, el nom probablement figurava originalment com “Benito”. Igualment, s’hi observa la grafia “Billoro/Villoro”, escrita ocasionalment amb “B”, fet freqüent en la documentació administrativa de l’època.
[3] El Butlletí d’Informació Municipal de Móra d’Ebre dedicat a Benito Messeguer, publicat el febrer de 1984, constitueix un document de gran valor històric i documental per a l’estudi de l’artista. Editat només dos anys després de la seva mort, el butlletí recull testimonis de familiars i amics de l’artista, articles crítics, dades biogràfics i iniciatives institucionals impulsades per preservar-ne la memòria.